Cal Roure comença per tenir una ubicació envejable: al final d’un carrer tan singular com el de l’Argent i amb façana principal a la plaça, mirant cap a sol ixent i a la casa de la vila.

De fet, de totes les cases de la plaça, és la que més bé resisteix el contrast amb l’edifici neoclàssic de l’Ajuntament, que la supera en volum i en la rotunditat del poder públic, però no pas en la gràcia menestral i popular de la societat civil.

De la gracilitat i coqueteria d’avui, a la qual escau tan bé el vermell d’algun pom de geranis, en tenen bona part de culpa els esgrafiats de la façana dissenyada per Josep Vilanova l’any 1970.

Abans, a l’inici del segle XX, la casa ja havia tingut una decoració mural neogòtica, però se li feia fatigós de sobresortir de la monotonia de tres balcons perduts en una paret cada cop més impersonal, en franc desavantatge davant els veïns de Cal Puig i Cal Riera, a banda i banda.

Tanmateix, la inspirada troballa de la remodelació moderna i l’aparició de la galeria superior a les golfes la van convertir en la mestressa indiscutible de la plaça.

Tot seguit va ser regentada per la seva filla, Maria Cañameras i Valls, una dona de classe i bellesa que havia estat model del fotògraf Joan Domingo i Bisbal.

Quan era joveneta, l’any 1932, arran de la visita a Igualada de Manuel Azaña, Maria Cañameras va encapçalar el grupet de «senyoretes de la secció femenina» de l’Ateneu Igualadí que van obsequiar l’esposa del cap del govern amb un ram de flors «amb llaçades dels colors catalans i espanyols», homenatge que li seria retret més d’un cop, després de la guerra, per les noves autoritats franquistes.

Casada amb el també republicà Paco Mas i Deop, el trasbals de la guerra i l’exili van fracturar el matrimoni i van esvair el somni d’aquella joventut. Van restar, això sí, les teles i els teixits de colors càlids que acaronaven amb l’Emília Servitge.

Unes teles que nosaltres, vailets entremaliats que acompanyàvem la mare quan anava a comprar al pavelló de les carnisseries, vèiem a l’aparador, en la companyia d’un gat mandrós que hi prenia el sol quan ja es pressentia el temps del fred. 

Després de la mort de la Maria de Cal Roure, esdevinguda el 1990, es va tancar la botiga de teixits i el local va reconvertir-se en successius establiments de bar i de restauració.

Aquell casal esperava una nova plenitud que ara sembla haver-hi entrat en la reforma interior actual, una reforma que respecta l’acumulació de rehabilitacions i canvis que ha experimentat al llarg del temps però que la dota d’una bellesa que aspira a ser definitiva.

Contràriament al que molta gent es pensa, el rastre de les remodelacions en l’arquitectura de les cases no és una rèmora insalvable si la nova reforma s’acompanya, com ara, dels miraments necessaris i el bon gust.