Text d’Antoni Dalmau, escriptor
Imatges: Arxiu Comarcal de l’Anoia (ACAN)

Història

Cal Roure comenƧa per tenir una ubicació envejable: al final d’un carrer tan singular com el de l’Argent i amb faƧana principal a la plaƧa, mirant cap a sol ixent i a la casa de la vila.

De fet, de totes les cases de la plaƧa, Ć©s la que mĆ©s bĆ© resisteix el contrast amb l’edifici neoclĆ ssic de l’Ajuntament, que la supera en volum i en la rotunditat del poder pĆŗblic, però no pas en la grĆ cia menestral i popular de la societat civil.

EstĆ  situada sobre porxos i possiblement data del segle XVIII, i tots tenim presents aquelles imatges antigues que ens la mostren amb llargues flassades i domassos a la barana dels balcons.

De la gracilitat i coqueteria d’avui, a la qual escau tan bĆ© el vermell d’algun pom de geranis, en tenen bona part de culpa els esgrafiats de la faƧana dissenyada per Josep Vilanova l’any 1970.

 

 

Abans, a l’inici del segle XX, la casa ja havia tingut una decoració mural neogòtica, però se li feia fatigós de sobresortir de la monotonia de tres balcons perduts en una paret cada cop mĆ©s impersonal, en franc desavantatge davant els veĆÆns de Cal Puig i Cal Riera, a banda i banda.

Tanmateix, la inspirada troballa de la remodelació moderna i l’aparició de la galeria superior a les golfes la van convertir en la mestressa indiscutible de la plaƧa.

Sempre hi ha hagut botiga als baixos, sota els porxos. Primer els espardenyers, que eren l’autĆØntica especialitat del carrer de l’Argent i que sovint manufacturaven en els bancs-obradors de les voreres: durant tot el segle XIX, al carrer que s’acabava a la capella de la Guia i al portal de Capdevila (la plaƧa de la Creu), hi havia fins a nou practicants d’aquest ofici, que, tot d’una, en un tancar i obrir d’ulls, va desaparĆØixer de manera abrupta amb el canvi de costums en el calƧat.

Llavors hi va haver durant pocs anys la botiga de confiteria i queviures de Miquel Balcells, que tambĆ© tenia perfumeria. I a partir de l’inici del segle XX ja s’hi va establir una botiga de teles, posteriorment mĆ©s dedicada als teixits i a la roba per a la llar. Propietat del blanquer republicĆ  Joan Valls i Cos, va passar el 1932 a la seva germana EngrĆ cia fins a la mort d’aquesta, el 1941.

Tot seguit va ser regentada per la seva filla, Maria Cañameras i Valls, una dona de classe i bellesa que havia estat model del fotògraf Joan Domingo i Bisbal.

Quan era joveneta, l’any 1932, arran de la visita a Igualada de Manuel AzaƱa, Maria CaƱameras va encapƧalar el grupet de Ā«senyoretes de la secció femeninaĀ» de l’Ateneu IgualadĆ­ que van obsequiar l’esposa del cap del govern amb un ram de flors Ā«amb llaƧades dels colors catalans i espanyolsĀ», homenatge que li seria retret mĆ©s d’un cop, desprĆ©s de la guerra, per les noves autoritats franquistes.

Casada amb el tambĆ© republicĆ  Paco Mas i Deop, el trasbals de la guerra i l’exili van fracturar el matrimoni i van esvair el somni d’aquella joventut. Van restar, això sĆ­, les teles i els teixits de colors cĆ lids que acaronaven amb l’EmĆ­lia Servitge.

Unes teles que nosaltres, vailets entremaliats que acompanyĆ vem la mare quan anava a comprar al pavelló de les carnisseries, vĆØiem a l’aparador, en la companyia d’un gat mandrós que hi prenia el sol quan ja es pressentia el temps del fred.Ā 

Després de la mort de la Maria de Cal Roure, esdevinguda el 1990, es va tancar la botiga de teixits i el local va reconvertir-se en successius establiments de bar i de restauració.

Aquell casal esperava una nova plenitud que ara sembla haver-hi entrat en la reforma interior actual, una reforma que respecta l’acumulació de rehabilitacions i canvis que ha experimentat al llarg del temps però que la dota d’una bellesa que aspira a ser definitiva.

ContrĆ riament al que molta gent es pensa, el rastre de les remodelacions en l’arquitectura de les cases no Ć©s una rĆØmora insalvable si la nova reforma s’acompanya, com ara, dels miraments necessaris i el bon gust.