
Text dāAntoni Dalmau, escriptor
Imatges: Arxiu Comarcal de l’Anoia (ACAN)
Història
Cal Roure comenƧa per tenir una ubicació envejable: al final dāun carrer tan singular com el de lāArgent i amb faƧana principal a la plaƧa, mirant cap a sol ixent i a la casa de la vila.
De fet, de totes les cases de la plaƧa, Ć©s la que mĆ©s bĆ© resisteix el contrast amb lāedifici neoclĆ ssic de lāAjuntament, que la supera en volum i en la rotunditat del poder pĆŗblic, però no pas en la grĆ cia menestral i popular de la societat civil.
EstĆ situada sobre porxos i possiblement data del segle XVIII, i tots tenim presents aquelles imatges antigues que ens la mostren amb llargues flassades i domassos a la barana dels balcons.

De la gracilitat i coqueteria dāavui, a la qual escau tan bĆ© el vermell dāalgun pom de geranis, en tenen bona part de culpa els esgrafiats de la faƧana dissenyada per Josep Vilanova lāany 1970.
Abans, a lāinici del segle XX, la casa ja havia tingut una decoració mural neogòtica, però se li feia fatigós de sobresortir de la monotonia de tres balcons perduts en una paret cada cop mĆ©s impersonal, en franc desavantatge davant els veĆÆns de Cal Puig i Cal Riera, a banda i banda.
Tanmateix, la inspirada troballa de la remodelació moderna i lāaparició de la galeria superior a les golfes la van convertir en la mestressa indiscutible de la plaƧa.
Sempre hi ha hagut botiga als baixos, sota els porxos. Primer els espardenyers, que eren lāautĆØntica especialitat del carrer de lāArgent i que sovint manufacturaven en els bancs-obradors de les voreres: durant tot el segle XIX, al carrer que sāacabava a la capella de la Guia i al portal de Capdevila (la plaƧa de la Creu), hi havia fins a nou practicants dāaquest ofici, que, tot dāuna, en un tancar i obrir dāulls, va desaparĆØixer de manera abrupta amb el canvi de costums en el calƧat.
Llavors hi va haver durant pocs anys la botiga de confiteria i queviures de Miquel Balcells, que tambĆ© tenia perfumeria. I a partir de lāinici del segle XX ja sāhi va establir una botiga de teles, posteriorment mĆ©s dedicada als teixits i a la roba per a la llar. Propietat del blanquer republicĆ Joan Valls i Cos, va passar el 1932 a la seva germana EngrĆ cia fins a la mort dāaquesta, el 1941.
Tot seguit va ser regentada per la seva filla, Maria Cañameras i Valls, una dona de classe i bellesa que havia estat model del fotògraf Joan Domingo i Bisbal.
Quan era joveneta, lāany 1932, arran de la visita a Igualada de Manuel AzaƱa, Maria CaƱameras va encapƧalar el grupet de Ā«senyoretes de la secció femeninaĀ» de lāAteneu IgualadĆ que van obsequiar lāesposa del cap del govern amb un ram de flors Ā«amb llaƧades dels colors catalans i espanyolsĀ», homenatge que li seria retret mĆ©s dāun cop, desprĆ©s de la guerra, per les noves autoritats franquistes.
Casada amb el tambĆ© republicĆ Paco Mas i Deop, el trasbals de la guerra i lāexili van fracturar el matrimoni i van esvair el somni dāaquella joventut. Van restar, això sĆ, les teles i els teixits de colors cĆ lids que acaronaven amb lāEmĆlia Servitge.
Unes teles que nosaltres, vailets entremaliats que acompanyĆ vem la mare quan anava a comprar al pavelló de les carnisseries, vĆØiem a lāaparador, en la companyia dāun gat mandrós que hi prenia el sol quan ja es pressentia el temps del fred.Ā
Després de la mort de la Maria de Cal Roure, esdevinguda el 1990, es va tancar la botiga de teixits i el local va reconvertir-se en successius establiments de bar i de restauració.

Aquell casal esperava una nova plenitud que ara sembla haver-hi entrat en la reforma interior actual, una reforma que respecta lāacumulació de rehabilitacions i canvis que ha experimentat al llarg del temps però que la dota dāuna bellesa que aspira a ser definitiva.
ContrĆ riament al que molta gent es pensa, el rastre de les remodelacions en lāarquitectura de les cases no Ć©s una rĆØmora insalvable si la nova reforma sāacompanya, com ara, dels miraments necessaris i el bon gust.
